Barriendo el sol de los tejados, de Hanan al-Shaykh

Títol: Barriendo el sol de los tejados
Autor: Hanan al-Shaykh
Editorial: Ediciones del Bronce
Any d'edició: 2001

Una ràpida ullada a l’entrada de la viquipèdia dedicada a l’escriptora Hanan al-Shaykh ens indica de seguida el principal tema que caracteritza la seva obra: una ferotge crítica al paper atorgat a la dona a la societat musulmana actual, a causa del sistema patriarcal i la tradició, entre d’altres.

Barriendo en sol de los tejados (gran títol) és una antologia de contes, 17 concretament, amb un tret comú: tots els contes tenen protagonistes femenines. A tots aquests relats se’ns mostra la complexitat social del món àrab des del punt de vista femení i es fa palès el contrast entre la cultura àrab i l’occidental, la modernitat i la tradició, la infantesa i la maduresa i la influència de la religió i la superstició a la vida quotidiana.

Els contes que més m’han agradat:

• El país de los sueños, on una missionera danesa veu com el Iemen capgira totalment la seva vida. Una gran crítica al punt de vista que tenim els occidentals sobre certs països i cultures.

• Qut al-Qulub, també succeeix al Iemen, per la seva barreja de superstició i realitat, que dóna una solució complicada i imaginativa a un problema més mundà. 

• Barriendo el sol de los tejados, on una noia magrebina emigra a Londres i allà descobreix la vida lluny de casa, la llibertat sexual i la pròpia sexualitat.

• No quiero crecer, on els nens protagonistes veuen com el món dels adults acaba amb el seu món.

• Mis vacaciones, sobre una nena que acompanya un dia al seu pare, que és metge, a la feina i, com al conte anterior, topa amb la cruesa del món adult.

• El guardían de las vírgenes, sobre un nan que viu a un convent de monges de clausura.

Un bon llibre que m’ha descobert a una escriptora d’allò més interessant. Com sempre hi ha un gran inconvenient, els seus llibres estan descatalogats.

Acudits per a milicians, de Mazen Maarouf

Títol: Acudits per a milicians

Autor: Mazen Maarouf

Editorial: Navona (en català) - Alianza (en castellà).

Any d'edició: 2019

Començo aquest la lectura d'aquest llibre fa cosa d'un mes i mig. Em resultava molt atraient per ser un autor desconegut per a mi i per la seva biografia: nascut a Beirut, fill d'una família de refugiats palestins, actualment viu a Islàndia. Per posar-me en context, llegeixo algunes entrevistes a l'autor perquè va ser un dels participants al festival MOT. També trobo comentaris d'allò més elogiosos i entusiàstics a alguns mitjans (només cal cercar una mica) i tothom en destaca el sentit de l'humor que traspua a través dels relats que conformen aquest llibre (humor negre, humor absurd, humor surrealista,...) i que permet fer més suau les duríssimes situacions que explica per què es parla de la guerra civil libanesa. Així doncs, vaig iniciar la lectura amb grans expectatives.

Vaig acabar el llibre fa tres setmanes i des de llavors la meva perplexitat és absoluta: sóc incapaç de dir si m'ha agradat o no... Hi ha coses que sí i coses que no. Per començar, és un llibre de relats (14 exactament) i com acostuma a passar, alguns m'han agradat i sorprès més que altres. Alguns, directament, no els he entès.

Entre els que més han agradat en destaco Matador, En Juan i l'Ossa, Una cortina i El portafeixos. Cal esmentar, per sorprenent, el contingut taurí dels dos primers, cosa que no esperava trobar.

Entre els que no he entès hi ha el titulat Un cine.

La resta de relats es mouen en aquell terreny poc clar de l'«està bé»; tanmateix alguns tenen elements que els fan destacar (Acudits per a milicians, Galetes o L'aquari).

Tot i això, sempre és d'agrair l'edició de llibres com aquest, que ens permeten acostar-nos a nous autors.

Les escales de Llevant, d'Amin Maalof

Títol: Les escales de Llevant

Autor: Amin Maalouf

Editorial: Edicions La Campana

Any d'edició: 1996

Tot comença a París quan un jove escriptor - periodista reconeix un senyor gran pel carrer; l'ha vist a una fotografia del llibre d'història que feia servir a l'escola on se l'esmentava com a un heroi de resistència francesa que tornava a casa. Com que el senyor sembla perdut i l'autor vol confirmar les seves sospites, s'hi acosta i comencen a parlar. Les seves sospites són certes, és l'Ossian Ketabdar i està a París perquè té una cita el diumenge vinent. Estem a dimecres i l'Ossian no té res a fer fins al diumenge, així que decideix explicar la seva vida a l'autor, de manera que el llibre són les converses mantingudes des del dijous fins a la matinada del diumenge.

I és que la vida d'Ossian és molt agitada, fins i tot abans de néixer ell, com la història de la zona del món d'on prové. Descendent d'una poderosa nissaga otomana que encara conserva la riquesa i la posició, Ossian neix i creix al Líban, on s'ha traslladat la seva família cercant la pau. Ossian rep una excel·lent educació a base de professors privats i tutors, amb la intenció del pare de formar a un gran líder revolucionari, però la presència de l'àvia, que pateix una malaltia mental, fa que vulgui estudiar medicina. Així que es trasllada a França per estudiar. Un cop a França, esclata la Segona Guerra Mundial i Ossian, amb el nom de guerra de Bakú, fa de missatger i falsificador de la Resistència. És en aquesta època que coneix Clara, una jueva austríaca, que serà el seu gran amor.

En acabar la guerra, la participació d'Ossian a la guerra és elevada fins al nivell de llegenda, cosa que propicia un retorn a casa digne d'un heroi  (moment en què es va fer la foto que recorda el periodista). Un cop a casa, Ossian es retroba amb Clara, que s'ha traslladat a Haifa amb el seu oncle, únic parent que ha sobreviscut a l'Holocaust. Es casen i viuen entre Haifa i Beirut però l'any 1948 se separen involuntàriament. Mentre Ossian és a Beirut acompanyant al seu pare moribund i Clara, embarassada, roman a Haifa, esclata la guerra àrab-israeliana. No hi ha possibilitat de retrobament, un mur invisible d'odi els obliga a separar-se i Ossian, aclaparat, pateix una greu crisi. El seu germà petit aprofita la situació per internar-lo a una residència per a malalts mentals, on roman més de 20 anys, sol i aïllat de la resta de la família i del món.

Com diu Ossian, la guerra el va tancar i la guerra el va alliberar. Aprofitant les primeres escaramusses de la guerra civil libanesa, marxa de la clínica i torna a França, tot sol. És en aquest moment que troba el periodista, mentre espera una cita, la del retrobament amb Clara.

Malgrat que Amin Maalouf és tal vegada l'escriptor libanès més conegut i publicat, aquesta és la primera novel·la que he llegit i m'ha agradat, així que repetiré. La combinació d'elements històrics i la descripció de la complexa societat llevantina s'uneixen perfectament en la trama de la novel·la, que discorre de manera molt fluida per (gairebé) 100 anys d'història de l'Orient Mitjà.

PS: Ossian només esmenta a dos dels seus companys de reclusió, ambdós són coneguts pel seu malnom. Un és en Lobo, anomenat així perquè es va salvar al darrer moment de ser lobotomitzat i l'altre és en Sikkin, que en un atac de bogeria va apunyalar a diverses persones pel carrer, matant a una dona. El toc irònic és que el seu malnom vol dir ganivet en àrab.

Los drusos de Belgrado, de Rabee Jaber

Títol: Los drusos de Belgrado

Autor: Rabee Jaber

Editorial: Turner Libros 

Any d'edició: 2013

Per entendre bé com comença aquest llibre cal una mica de context històric, així que allà va: l'any 1860 esclata al Líban (en aquell temps, una província otomana) un sagnant conflicte entre els drusos i els cristians maronites. Els drusos (i els seus aliats) guanyen la guerra, però la intervenció militar estrangera (francesa) a favor dels cristians porta a un tractat de pau que implica compensacions per als maronites, entre elles, la condemna a l'exili d'una important quantitat de combatents drusos.

Dit això, el relat comença amb un xeic drus que aconsegueix que un dels seus cinc fills no vagi a l'exili. Això genera un petit problema a les autoritats otomanes perquè ara hi ha un presoner menys, incomplint els tractats de pau. Solució ràpida i senzilla: s'arreplega al primer que passi per allà i ja està. L'arreplegat és en Hanna Yaqub, un jove cristià venedor d'ous que, de sobte, és embarcat cap als Balcans amb un nombrós grup de drusos per complir la pena d'exili. D'aquesta manera en Hanna esdevé en Suleiman Gaffar Izzedin, el germà que no va a l'exili, que juntament amb els seus quatre "germans" i els altres presoners seran coneguts com els drusos de Belgrad.

El llibre és un relat d'aquest exili, que és una mena de peregrinació per diverses presons otomanes als Balcans i una història de supervivència, primer a Belgrad durant set anys, després a una ciutat no identificada d'Herzegovina, on reben la notícia del perdó del soldà i, finalment, a les proximitats de Sofia, on el grup es divideix i en Hanna es queda sol. En Hanna arriba a Montenegro, on hi roman fins que troba la manera de tornar a casa, convertit en l'honorable Suleiman, un dervix solitari que va a La Meca fent el hajj.

El llibre està escrit amb un estil molt clar i directe, amb capítols molt breus (brevíssims alguns) que s'encadenen perfectament, protagonitzats per en Hanna i els drusos del grup, però també per altres personatges com ara la dóna i la filla d'en Hanna, altres presoners o autoritats otomanes, el que ens proporciona altres punts de vista de la història.

Confesso que esperava més informació sobre els drusos, comunitat molt interessant, i no n'hi ha massa. Tanmateix és un llibre molt recomanable.



PS: el conflicte entre drusos i maronites també apareix a un altre llibre ja comentat en aquest bloc, Ialo.

PS2: la col·lecció Turner Kitab, on va aparèixer aquest llibre, va ser una col·lecció de curta durada (cinc llibres en total, dels quals en tinc quatre) que mereixerà un comentari propi d'aquí a un temps.

El Joc de De Niro, de Rawi Hage

Títol: El Joc de De Niro

Autor: Rawi Hage

Editorial: Ara Llibres

Any d'edició: 2006

Aquesta és una història de dos joves amics, en George i en Bassan, cristians libanesos que viuen a una ciutat devastada per la guerra, el Beirut Est poc abans de la intervenció israeliana del 1982.

D'una banda tenim en Bassam, treballador a estones al port, que viu amb la mare (una mare que va fer fora el marit alcohòlic i ludòpata), està enamorat de la seva veïna Rana i té un oncle, militant d'esquerres, que viu al Beirut Oest, amb l'enemic. D'altra banda tenim en George, també conegut com en De Niro (els dos amics, així com molts altres joves libanesos, estan fascinats per la pel·lícula El Caçador), que està sol al món perquè la seva mare ha mort i no coneix al seu pare, que anomena germà a en Bassam i que treballa a una sala de joc dirigida per un cap de les milícies cristianes. Només la seva tia, la Nabila, una dóna madura i atractiva amb bones relacions amb el poder, en té cura.

Durant la primera part de la novel·la assistim a la progressió criminal dels dos amics. Comencen amb petits furts a la sala de joc on treballa en George, fins al dia que en George es fa milicià. I aquí les coses comencen a canviar, perquè entren a escena les drogues i el contraban d'alcohol, i la violència cada cop va a més. Mentrestant, en George apareix i desapareix, les coses entre la Rana i en Bassam es compliquen, la mare d'en Bassam mor en un bombardeig i ell es veu embolicat en un robatori de diamants. Després de ser torturat i alliberat per les milícies cristianes (el seu bàndol, en teoria), decideix abandonar el Líban. Poc abans de marxar, els dos amics es troben i en George li explica la seva participació en les matances de Sabra i Xatila i acusa en Bassam d'haver participat en l'assassinat d'Al-Rayess (que s'inspira en aquest), el cap de la milícia. Malgrat tot, en George vol donar una oportunitat al seu amic per abandonar el país.

La segona part del llibre la protagonitza en Bassam a París, a on arriba per cercar el pare d'en George, per encàrrec de la Nabila. En Bassam troba a la família francesa del seu amic i s'inicia un pla per ajudar-los a tots dos. Però res és com sembla i les màscares de tots els personatges cauen per mostrar-nos una realitat molt més dura i complicada del que pensàvem.

Un llibre molt ben escrit, amb acció a dojo i moments trepidants, però també molt violent i cru, com la guerra mateixa. L'autor barreja fets reals amb la ficció i el resultat és molt bo, una trama coherent i consistent.

Ialo, d'Elias Khoury

Títol: Ialo

Autor: Elias Khoury

Editorial: Club Editor

Any d'edició: 2009

Posem-nos en situació. El protagonista del llibre és en Daniel Abel Abiad, conegut com a Ialo, un jove libanès cristià siríac que fa de vigilant a una finca particular a Bal·lune, que és detingut i acusat de violació i robatori. A partir d'aquesta detenció, en Ialo és sotmès a diverses sessions (esgarrifoses) de tortura  pel tal de fer-lo confessar un seguit de crims, alguns comesos per ell i d'altres no, però la policia necessita un culpable.

Però la part més dura encara ha de venir. En acabar les tortures, en Ialo és un home fet miques i en el procés de reconstrucció ha d'escriure tota la seva vida, com una confessió confessió, posant especial atenció als delictes dels que se l'acusa. Així que en Ialo escriu la seva vida un cop i una altre, perquè ho ha de repetir diverses vegades, i cada cop que ho fa ens explica més i més de la seva història familiar, una història molt marcada per la violència que fa més d'un segle assola l'Orient Mitjà i per la societat multireligiosa on viu. La seva història és com una ceba, amb capes i més capes, algunes reals i d'altres no.

En Ialo ens explica la seva infantesa a Beirut amb la seva família: el seu avi, un sacerdot cristià siríac que s'ha criat entre àrabs musulmans; la seva mare, una modista marcada per un amor impossible i ell. El pare va emigrar abans de néixer ell. També ens explica com amb 14 any va entrar a una de les milícies que van combatre a la guerra civil libanesa, on va passar deu anys, com després va fugir rumb Paris i com va retornar al Líban. És després d'aquest retorn que en Ialo comença les activitats que porten a la seva detenció. I també ens explica com va descobrir el sexe i com n'està d'enamorat de la Xirin, que és la noia que l'ha denunciat.

Ialo és una novel·la torbadora, certes escenes que si descriuen, especialment les tortures, són molt dures però alhora és fascinant. És fascinant la complexitat social, ètnica i religiosa que descriu a la seva, diguem-ne, biografia. I és que el Líban (l'Orient Mitjà de fet) és un laberint i els laberints són un repte.

Elies Khoury és un grandíssim escriptor i Ialo és una novel·la absolutament recomanable, però molt de compte, fa mal.