Títol: Cuentos Árabes
Editorial: Editorial Popular
Any d'edició: 1992
El primer que cal dir d'aquest llibre és que la portada enganya, com les il·lustracions interiors, perquè transmeten la sensació de ser un llibre dirigit a un públic juvenil i no és aquest el cas.
Aquest llibre és una (molt) breu antologia de diversos autors del món àrab (més o menys coneguts). Com tota antologia té contes bons i altres no tant, però el balanç final és positiu. Els contes i autors inclosos són:
Anem a pam. M'ha sorprès molt gratament el primer relat, d'un autor que desconeixia completament. En ell, se'ns descriu la manera de viure d'uns àrabs molt especials, aquells a qui Wilfred Thesiger va dedicar el llibre Los árabes de las Marismas, és a dir, els habitants dels pantans que hi ha al sud d'Iraq, entre els rius Tigris i Eufrates.
El relat següent escrit per una autora europea fascinada pel nord d'Àfrica i que va tenir una vida d'allò més interessant, ens mostra el conflicte entre el poder tradicional i el poder que vol imposar el colonialisme a una regió d'Algèria a primers del segle XX.
La hija del carpintero és, a parer meu, el pitjor del llibre. Recorda massa a un conte per a nens.
El relat de l'únic Nobel àrab fins al moment, Naguib Mahfuz, ens descriu la lluita entre dos germans, l'un cap de la policia i l'altre un senyor del crim, i ho fa a través d'un tercer personatge, amic comú dels dos germans, que intenta mantenir l'equilibri dintre la complicada situació.
Muhammed Shukri és conegut per la seva vida salvatge i per l'amistat que forjà amb Paul Bowles, que el va traduir a l'anglès. El seu relat, molt simbòlic, ens explica com els nens d'una ciutat organitzen una manifestació a la qual no s'afegeixen els adults perquè no l'entenen.
Gassan Kanafani és una de les meves debilitats. No coneixia aquest relat, on assistim a la tensa relació entre un pare i el seu fill, a causa de la creença del pare en la superstició.
Dels dos relats de Tahar Ben Jelloun m'ha agradat especialment el segon, on un marroquí que viu a França pateix tota mena de problemes només pel fet de ser marroquí (publicat per primer cop el 1991, segueix d'actualitat). El primer relat ens narra com la tradició i la superstició generen un greu problema a un matrimoni que ha tingut set filles però cap fill.
Resumint, una bona selecció que ens ensenya la diversitat del món àrab i que m'ha fet descobrir un autor a qui caldrà investigar.
Aquest llibre és una (molt) breu antologia de diversos autors del món àrab (més o menys coneguts). Com tota antologia té contes bons i altres no tant, però el balanç final és positiu. Els contes i autors inclosos són:
- El secreto del agua, d'Abdel-Rahman Mayid al-Rubay'i
- El morabito, d'Isabelle Eberhardt
- La hija del carpintero o la albahaca, un conte popular.
- La otra cara, de Naguib Mahfuz
- No siempre los niños son tontos, de Muhammad Shukri
- Si fueses un caballo, de Gassan Kabafani
- La puerta del jueves, de Tahar Ben Jelloun
- El sospechoso, també de Tahar Ben Jelloun
Anem a pam. M'ha sorprès molt gratament el primer relat, d'un autor que desconeixia completament. En ell, se'ns descriu la manera de viure d'uns àrabs molt especials, aquells a qui Wilfred Thesiger va dedicar el llibre Los árabes de las Marismas, és a dir, els habitants dels pantans que hi ha al sud d'Iraq, entre els rius Tigris i Eufrates.
El relat següent escrit per una autora europea fascinada pel nord d'Àfrica i que va tenir una vida d'allò més interessant, ens mostra el conflicte entre el poder tradicional i el poder que vol imposar el colonialisme a una regió d'Algèria a primers del segle XX.
La hija del carpintero és, a parer meu, el pitjor del llibre. Recorda massa a un conte per a nens.
El relat de l'únic Nobel àrab fins al moment, Naguib Mahfuz, ens descriu la lluita entre dos germans, l'un cap de la policia i l'altre un senyor del crim, i ho fa a través d'un tercer personatge, amic comú dels dos germans, que intenta mantenir l'equilibri dintre la complicada situació.
Muhammed Shukri és conegut per la seva vida salvatge i per l'amistat que forjà amb Paul Bowles, que el va traduir a l'anglès. El seu relat, molt simbòlic, ens explica com els nens d'una ciutat organitzen una manifestació a la qual no s'afegeixen els adults perquè no l'entenen.
Gassan Kanafani és una de les meves debilitats. No coneixia aquest relat, on assistim a la tensa relació entre un pare i el seu fill, a causa de la creença del pare en la superstició.
Dels dos relats de Tahar Ben Jelloun m'ha agradat especialment el segon, on un marroquí que viu a França pateix tota mena de problemes només pel fet de ser marroquí (publicat per primer cop el 1991, segueix d'actualitat). El primer relat ens narra com la tradició i la superstició generen un greu problema a un matrimoni que ha tingut set filles però cap fill.
Resumint, una bona selecció que ens ensenya la diversitat del món àrab i que m'ha fet descobrir un autor a qui caldrà investigar.
