El temps dels errors, de Mohamed Xukri

Títol: El temps dels errors 

Autor: Mohamed Xukri

Editorial: Bromera

Any d'edició: 2001

Aquest és el segon llibre de l'autobiografia de l'autor, la continuació d'El pa de cada dia i comença amb l'ingrés a una escola de Larraix per aprendre a llegir i escriure. Els anys d'estudi en aquesta escola són durs i l'autor es veu obligat a viure d'una manera molt semblant a com ho fet fins ara, és a dir, sobrevivint. Xukri s'agafa a aquests estudis com a un ferro roent, ja que creu que si els deixa no tindrà cap més alternativa que tornar a la vida de marginat. Però no només aprèn a llegir i a escriure, també comença a interessar-se per la literatura i entra a l'escola de magisteri, estudis que també finalitza amb èxit. 

Quan aconsegueix entrar a l'escola de magisteri, guanya una beca i, a partir d'aquest moment, assoleix una certa estabilitat econòmica, que no vital i és que, malgrat intentar allunyar-se de la vida marginal, plena d'alcohol i drogues, sembla que atrau o és atret per persones que viuen d'aquesta manera. De fet, si al primer llibre el principal problema de Xukri era la supervivència diària, en aquest ho és l'alcohol que, acompanyat d'una certa inestabilitat mental, provoca dos ingressos en hospitals psiquiàtrics.

També veiem com són de difícils les relacions amb la seva família, especialment amb el seu pare, a qui odia a més no poder. Tanmateix visita la seva mare fins que ella mor, moment en què la família es trenca i Xukri perd relació amb els seus germans i germanes, tots més joves que ell.

Cal afegir el context polític del Marroc, un país que s'acaba d'independitzar però en el qual la presència espanyola encara és molt forta. Malgrat tots aquests canvis, la majoria de la població segueix vivint en la pobresa.

En resum, una segona part una mica inferior a la primera, potser perquè el fet de sortir del món de la marginalitat no dóna per narracions tan impactants o perquè ja estem curats d'espants, vés a saber, però que aporta una visió molt interessant del Marroc i de la societat del moment.

El pa de cada dia, de Mohamed Xukri

Títol: El pa de cada dia

Autor: Mohamed Xukri

Editorial: Bromera

Any d'edició: 1990

Cal dir-ho d'entrada: aquest llibre és una joia, malgrat la cruesa de la història que conté. I quina és aquesta història? Doncs la biografia de l'autor fins als vint anys, moment en què decideix aprendre a llegir i escriure. 

Aquests primers 20 anys no van ser gens fàcils per a Mohamed Xukri. La seva família era oriünda del Rif i molt pobre. El pare havia desertat de l'exèrcit espanyol i va passar dos anys a la presó un cop la família es va traslladar a Tànger. A més, era un bevedor habitual i maltractava tant a la seva dona com als seus fills. Mohammed no suporta el seu pare ni la vida de pobresa i fam a la qual semblen condemnats i fuig de casa sempre que pot. Aquest vagarejar pels carrers de Tànger, i de les altres ciutats que visita (Orà i Tetuan) fa que conegui el costat més fosc de la societat de l'època. Assistim a la lluita constant per la supervivència (el pa del títol) i en Mohamed fa el que pot per tirar endavant: furta, treballa per a contrabandistes, dorm a cementiris per evitar ser violat, es baralla sovint, abusa de l'alcohol i de les drogues (el kif i l'haixix abunden a les pàgines del llibre). El sexe també es ben present a la vida del jove Xukri que freqüenta bordells i arriba a prostituir-se. Com he dit abans, la vida no va ser un camí de roses per a Xukri. Finalment, el detenen i passa un pocs dies a la presó. Allà, i gràcies a un altre pres, decideix aprendre a llegir i escriure.

No podem oblidar la situació política del Marroc durant l'època en què transcorre el llibre. El Marroc estava dividit en dos protectorats, un de francès i l'altre un espanyol, que s'acabaven el 1956. El malestar de la població i la lluita contra el colonialisme provoca que el 30 de març de 1952, la policia reprimís una manifestació amb extrema violència (he trobat un article acadèmic sobre el tema, aquest). Xukri hi era i ens dóna testimoni dels fets que va veure i viure.

Els temes tractats al llibre així com la cruesa amb què s'expliquen no van agradar gens a les autoritats del Marroc, cosa que va provocar que primer s'edités en anglès (el 1973, amb traducció de Paul Bowles) i francès (el 1980). Finalment, va aparèixer en àrab el 1982, tot i que va ser prohibit al cap de poc temps.

En definitiva, un llibre imprescindible i absolutament recomanable. Xukri va continuar escrivint la seva biografia i ja tinc esperant a la pila de llibres pendent la continuació d'aquest.

PS: Al fantàstic bloc Un libro al día hi trobareu una altra ressenya entusiasta.

Nacimiento al alba, de Driss Chraibi

Títol: Nacimiento al alba

Autor: Driss Chraibi

Editorial: Anaya

Any d'edició: 1994

D'entrada resulta molt curiosa l'estructura d'aquest llibre que comença amb un epíleg (??) introductori i  segueix amb la novel·la, no gaire extensa perquè el llibre té unes 160 pàgines.

A més, l'epíleg passa a l'època contemporània (com a mínim contemporània al moment en què va ser escrit el llibre), el 1985 concretament, mentre que la resta de la narració ens porta al voltant de l'any 711, any de la invasió musulmana a la península Ibèrica.

A la narració principal hi apareixen uns quants personatges històrics, destacant el principal protagonista Tariq Bnu Ziyyad, que comandava l'exèrcit d'àrabs i berbers que van desembarcar a Gibraltar (suposadament) i van iniciar la conquesta del regne visigot. De fet, es pot considerar el llibre com una mena de biografia d'aquest personatge. La novel·la no explica la invasió fil per randa, ens dóna algunes pinzellades no només de la invasió, també de com Tariq va negociar el suport de les tribus amazics, la preparació de la invasió amb ràtzies a les costes andaluses, que tenien la funció de generar un estat de terror i por que facilités la marxa dels exèrcits arribat el moment de la conquesta. Perquè Tariq no vol destruir tot al seu pas, al contrari, vol crear una umma perfecta i necessita els habitants de les terres conquerides per fer-ho, dels qui pensa que esdevindran veritables musulmans.

També veiem un xoc cultural i no és el de cristians i musulmans, és el que es produeix entre àrabs i musulmans i els amazighs que vivien al nord d'Àfrica. Aquest conflicte el representa un altre personatge, Azwaw Ait Yafelman, a qui els altres berbers consideren el Fill de la Terra, un personatge immortal, i que no pot parlar perquè li van tallar la llengua com represalia per liderar una revolta contra els àrabs.

Tariq i Azwaw tenen un vincle que els uneix i aquest vincle apareix uns anys més tard en la figura d'Abdallah ibn Yassin, que protagonitza el darrer capítol del llibre, el vertader epíleg.

Tot això amb una escriptura poètica i molt maca però que en alguns moments fa difícil entendre que passa. El que sí que queda molt clar és la gran importància de l'aigua pels pobles del desert, com queda palès a molts moments del llibre.

El Último Amigo, de Tahar Ben Jelloun

Títol: El Último Amigo

Autor: Tahar Ben Jelloun

Editorial: Anagrama 

Any d'edició: 2011

Posem-nos en situació. Estem a la ciutat de Tànger de principis dels anys 60 del segle XX, pocs anys després de la independència del Marroc i en plena guerra d'Algèria. A l'elitista Liceu Francès de la ciutat es coneixen Alí i Mamed (diminutiu de Mohammed) i inicien una amistat que durarà tota la vida.

Alí és natural de Fez i ve a ser una mena d'aristòcrata que acaba d'arribar a una ciutat nova, mentre que Mamed és el prototipus de tangerí . Tot i les diferències socials, la seva relació es va enfortint dia rere dia, mentre descobreixen la vida adulta, la religió, les noies, el sexe, la política, el cinema, la vida de casats, els fills, etc. La seva amistat els permet superar tota mena d'obstacles, entre ells la repressió de la policia de Hassan, que els envia a una mena de camp de reeducació, a causa de les seves idees progressistes. Malgrat tot, la seva relació passa per moments molt crítics i cada amic ho viu d'una manera diferent. De fet, el llibre és una història d'amistat portada fins a un extrem molt radical.

El llibre està dividit en dos grans blocs, cadascun d'ells narrat per un dels amics. A tall d'epíleg hi ha un breu capítol narrat per en Ramón, un espanyol casat amb una marroquina, i company dels dos amics des de l'adolescència. És l'observador neutral que posa el contrapunt a les altres parts.

El Marroc és un país fascinant, que ens resulta alhora tant proper com exòtic però també és un gran desconegut. Per això, llegir a autors com Tahar Ben Jelloun que ens descriu tan bé la societat d'aquell país, és d'allò més recomanable. 

Una lectura imprescindible.