El Barrio Cristiano, de Nabil Juri

Títol: El Barrio Cristiano (Jerusalén)

Autor: Nabil Juri

Editorial: Cantarabia

Any d'edició: 1996

En aquesta època en què pensem que tot ho trobem a Google, resulta curiós comprovar que no sempre és així. Com a exemple, aquest llibre. No sé si serà per la transliteració - traducció del nom de l'autor, que genera confusió, o per l'escassa repercussió de la seva obra però no hi ha gaire informació al web. Malgrat tot, sí que es troba fàcilment un article acadèmic de sobre aquest llibre, escrit per Clara María Thomas (aquí es pot descarregar).

Nabil Juri (o Khouri) fou un escriptor i periodista palestí, nascut a Jerusalem el 1934, però nacionalitzat libanès que va morir el 2002. Va escriure aquest llibre inspirant-se en la vida del seu amic Yúsef Ráshed, que va morir el 8 de juny de 1968.

El llibre és un monòleg interior de la Salma, la vídua de Yúsef, tot mirant una fotografia del seu difunt marit i, en aquest monòleg, ens explica tota la història de lluita dels nacionalistes palestins per defensar la seva pàtria primer contra els anglesos i després contra els israelians. De fet, el monòleg té lloc a finals de 1967, és a dir, pocs mesos després de la victòria d'Israel a la Guerra dels Sis Dies i de l'ocupació de Jerusalem Est, fins aquells moments sota control de Jordània. La Salma plora la mort d'en Yúsef, que ha mort lluitant per protegir la seva pàtria i el seu barri dels ocupants israelians. En Yúsef era un veterà combatent de les revoltes àrabs dels anys 1936 i 1948 contra anglesos i israelians, participà a nombroses vagues i era una mena de líder de la comunitat del barri cristià de Jerusalem perquè tant en Yúsef com la Salma són àrabs cristians.

A través d'aquest monòleg interior, fem un repàs de la història de Palestina durant gran part del segle XX i veiem l'evolució del moviment nacionalista palestí, amb les seves divisions internes que l'havien portat a estar gairebé aturat, però la guerra el revifa i la Salma acaba somiant que el seu fill, en Rayà, com va fer el seu pare, combatrà per Palestina amb els fedaïs.

Sense ser una joia, aquest és un bon llibre i que aporta bona informació sobre un conflicte que encara està per resoldre.

Les escales de Llevant, d'Amin Maalof

Títol: Les escales de Llevant

Autor: Amin Maalouf

Editorial: Edicions La Campana

Any d'edició: 1996

Tot comença a París quan un jove escriptor - periodista reconeix un senyor gran pel carrer; l'ha vist a una fotografia del llibre d'història que feia servir a l'escola on se l'esmentava com a un heroi de resistència francesa que tornava a casa. Com que el senyor sembla perdut i l'autor vol confirmar les seves sospites, s'hi acosta i comencen a parlar. Les seves sospites són certes, és l'Ossian Ketabdar i està a París perquè té una cita el diumenge vinent. Estem a dimecres i l'Ossian no té res a fer fins al diumenge, així que decideix explicar la seva vida a l'autor, de manera que el llibre són les converses mantingudes des del dijous fins a la matinada del diumenge.

I és que la vida d'Ossian és molt agitada, fins i tot abans de néixer ell, com la història de la zona del món d'on prové. Descendent d'una poderosa nissaga otomana que encara conserva la riquesa i la posició, Ossian neix i creix al Líban, on s'ha traslladat la seva família cercant la pau. Ossian rep una excel·lent educació a base de professors privats i tutors, amb la intenció del pare de formar a un gran líder revolucionari, però la presència de l'àvia, que pateix una malaltia mental, fa que vulgui estudiar medicina. Així que es trasllada a França per estudiar. Un cop a França, esclata la Segona Guerra Mundial i Ossian, amb el nom de guerra de Bakú, fa de missatger i falsificador de la Resistència. És en aquesta època que coneix Clara, una jueva austríaca, que serà el seu gran amor.

En acabar la guerra, la participació d'Ossian a la guerra és elevada fins al nivell de llegenda, cosa que propicia un retorn a casa digne d'un heroi  (moment en què es va fer la foto que recorda el periodista). Un cop a casa, Ossian es retroba amb Clara, que s'ha traslladat a Haifa amb el seu oncle, únic parent que ha sobreviscut a l'Holocaust. Es casen i viuen entre Haifa i Beirut però l'any 1948 se separen involuntàriament. Mentre Ossian és a Beirut acompanyant al seu pare moribund i Clara, embarassada, roman a Haifa, esclata la guerra àrab-israeliana. No hi ha possibilitat de retrobament, un mur invisible d'odi els obliga a separar-se i Ossian, aclaparat, pateix una greu crisi. El seu germà petit aprofita la situació per internar-lo a una residència per a malalts mentals, on roman més de 20 anys, sol i aïllat de la resta de la família i del món.

Com diu Ossian, la guerra el va tancar i la guerra el va alliberar. Aprofitant les primeres escaramusses de la guerra civil libanesa, marxa de la clínica i torna a França, tot sol. És en aquest moment que troba el periodista, mentre espera una cita, la del retrobament amb Clara.

Malgrat que Amin Maalouf és tal vegada l'escriptor libanès més conegut i publicat, aquesta és la primera novel·la que he llegit i m'ha agradat, així que repetiré. La combinació d'elements històrics i la descripció de la complexa societat llevantina s'uneixen perfectament en la trama de la novel·la, que discorre de manera molt fluida per (gairebé) 100 anys d'història de l'Orient Mitjà.

PS: Ossian només esmenta a dos dels seus companys de reclusió, ambdós són coneguts pel seu malnom. Un és en Lobo, anomenat així perquè es va salvar al darrer moment de ser lobotomitzat i l'altre és en Sikkin, que en un atac de bogeria va apunyalar a diverses persones pel carrer, matant a una dona. El toc irònic és que el seu malnom vol dir ganivet en àrab.

Qumran, d'Eliette Abécassis

Títol: Qumran

Autor: Eliette Abécassis

Editorial: Columna - Grup del Llibre

Any d'edició: 1997

Vaig comprar aquest llibre no fa gaire atret per diversos motius: el preu (pocs euros de segona mà i excel·lent estat de conservació), la portada (una part d'un quadre de Marià Fortuny) i el títol, que és un d'aquests mots que evoquen misteri només de llegir-lo.

Un cop llegit, i confesso que m'ha costat força, penso que m'he deixat entabanar. És una novel·la que conté molts elements, a priori, atractius, però que se m'ha fet farragosa (molt farragosa en cert moments) i que es dirigeix cap a un desenllaç poc creïble. I quins són aquests elements? Entre d'altres: 

• El lloc, Qumran, on van trobar-se els manuscrits de la mar Morta.
• La vida no evangèlica (és a dir, que no s'explica als Evangelis) de Jesucrist.
• Uns quants grups/sectes religiosos minoritaris (entre d'altres, essenis i samaritans).
• Una mica de teologia
• Una mica de religió comparada
• Assassinats, robatoris i segrestos

De què va el llibre? Tot comença amb la mort per crucifixió d'un bisbe ortodox relacionat amb els pergamins de Qumran. Sembla que l'equip d'investigadors dels manuscrits trobats a Qumran té un rotlle que conté informació que pot provocar un terrabastall al cristianisme. El rotlle en qüestió ha desaparegut, una de les persones que en tenien coneixement éra el bisbe assassinat i el govern israelià vol trobar-lo per evitar que surti a la llum el secret que amaga. Per a la recerca, contacta amb una curiosa parella, que són pare i fill. El pare és en David Cohen, eminent paleògraf que coneix el tema i que és un declarat no creient; el fill, l'Ary, que per aquella cosa de "matar el pare" després de fer el servei militar es va fer hassidi (ultraortodox) i és el narrador de la història. La parella comença a visitar a les persones que han tingut alguna relació amb els pergamins i tots van morint, de manera més o menys atroç. Si hi afegim una història d'amor (que provoca greus dubtes existencials a l'Ary) i uns misteriosos grups religiosos interessats en el rotlle, tenim una trama que ens porta a un desenllaç poc menys que increïble.

Malgrat tot, el llibre té moments bons: les descripcions de les comunitats hassiditica (on vivia l'Ary) i dels beduïns (que van trobar els primers manuscrits), la curiosa història de Moses Shapira i algunes discussions sobre el cristianisme primitiu i les seves influències. En certa manera, l'autora deixa clar que està molt ben informada i/o documentada sobre el tema però aquests bons moments estan encaixats de manera molt forçada a la novel·la.

Conclusió: es deixa llegir i poc més.


PS: els darrers capítols se suposa que són les transcripcions del manuscrit perdut i d'un de nou. Estan escrits amb l'estil de les Sagrades Escriptures, cosa que els fa molt difícils de pair.