Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Isabelle Eberhardt. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Isabelle Eberhardt. Mostrar tots els missatges

dijous, 24 de maig del 2018

Cuentos Árabes, de Varis Autors



Títol: Cuentos Árabes
Editorial: Editorial Popular
Any d'edició: 1992

El primer que cal dir d'aquest llibre és que la portada enganya, com les il·lustracions interiors, perquè transmeten la sensació de ser un llibre dirigit a un públic juvenil i no és aquest el cas.

Aquest llibre és una (molt) breu antologia de diversos autors del món àrab (més o menys coneguts). Com tota antologia té contes bons i altres no tant, però el balanç final és positiu. Els contes i autors inclosos són:


Anem a pam. M'ha sorprès molt gratament el primer relat, d'un autor que desconeixia completament. En ell, se'ns descriu la manera de viure d'uns àrabs molt especials, aquells a qui Wilfred Thesiger va dedicar el llibre Los árabes de las Marismas, és a dir, els habitants dels pantans que hi ha al sud d'Iraq, entre els rius Tigris i Eufrates.

El relat següent escrit per una autora europea fascinada pel nord d'Àfrica i que va tenir una vida d'allò més interessant, ens mostra el conflicte entre el poder tradicional i el poder que vol imposar el colonialisme a una regió d'Algèria a primers del segle XX.

La hija del carpintero és, a parer meu, el pitjor del llibre. Recorda massa a un conte per a nens.

El relat de l'únic Nobel àrab fins al moment, Naguib Mahfuz,
 ens descriu la lluita entre dos germans, l'un cap de la policia i l'altre un senyor del crim, i ho fa a través d'un tercer personatge, amic comú dels dos germans, que intenta mantenir l'equilibri dintre la complicada situació.

Muhammed Shukri és conegut per la seva vida salvatge i per l'amistat que forjà amb Paul Bowles, que el va traduir a l'anglès. El seu relat, molt simbòlic, ens explica com els nens d'una ciutat organitzen una manifestació a la qual no s'afegeixen els adults perquè no l'entenen.

Gassan Kanafani és una de les meves debilitats. No coneixia aquest relat, on assistim a la tensa relació entre un pare i el seu fill, a causa de la creença del pare en la superstició.

Dels dos relats de Tahar Ben Jelloun m'ha agradat especialment el segon, on un marroquí que viu a França pateix tota mena de problemes només pel fet de ser marroquí (publicat per primer cop el 1991, segueix d'actualitat). El primer relat ens narra com la tradició i la superstició generen un greu problema a un matrimoni que ha tingut set filles però cap fill.

Resumint, una bona selecció que ens ensenya la diversitat del món àrab i que m'ha fet descobrir un autor a qui caldrà investigar.