Els narradors de la nit, de Rafik Schami

Títol: Els narradors de la nit

Autor: Rafik Schami

Editorial: Edicions de la Magrana

Any d'edició: 1995


L'autor d'aquesta novel·la ja ha sigut esmentat en aquest bloc (concretament a la introducció de l'entrada dels llibres de Yasmina Khadra) però fins ara no havia llegit res seu. El primer que resulta curiós és que Rafik Schami, tot i ser sirià, aquest llibre va ser escrit en alemany, ja que resideix a Alemanya des de 1971 i des d'on ha desenvolupat gran part de la seva carrera literària, on ha obtingut un cert reconeixement i aquest deu ser el motiu pel qual ha estat traduït a moltes altres llengües.

L'acció del llibre transcorre a Damasc l'agost de 1959, moment en què, de cop i volta, en Salim, un cotxer vidu que havia fet la ruta entre Beirut i la capital siriana durant molts anys, perd la veu. Aquest fet és considerat una gran tragèdia pels seus veïns i, molt especialment, pel seu grup d'amics més propers, ja que cada nit des de feia deu anys es reunien a casa del cotxer per escoltar les seves històries perquè en Salim és un gran rondallaire.

El grup d'amics, de tots els estrats socials de la societat siriana del moment, es prenen com una obligació fer recuperar la veu al seu amic i per fer-ho intenten diferents remeis, tots ells debades. Finalment, decideixen que l'única manera de fer-ho és explicant cadascun d'ells una història a la resta del grup i quan acabin, en Salim es recuperarà. Així doncs, el llibre ens presenta les narracions fetes pels amics de Salim que, com he dit, són d'origen molt divers, resultant també molt variades les coses que expliquen. Cal aclarir que el llibre conté moltes més històries que les que narren els amics d'en Salim, hi trobem descripcions de la societat siriana del moment, de la vida quotidiana dels damasquins, de la situació política àrab del moment i moltes rondalles i contes.

Tant el plantejament del llibre com el desenvolupament em va fer pensar en els contes de Les mil i una nits però amb una Xahrazad canviant. A més, la tradició dels hakawatis, contacontes que amenitzaven amb les seves narracions les vetllades, apareix mencionada diverses vegades de manera que resulta inevitable trobar una semblança entre tots aquests elements.

Un molt bon llibre, molt amè i distret. Paga la pena cercar més coses del seu autor.

Azazel, de Youseff Ziedan

Títol: Azazel

Autor: Youseff Ziedan

Editorial: Turner Libros

Any d'edició: 2014

Si ens acostem al que ens explica aquesta novel·la usant com a referència el món actual, ens podem endur una sorpresa perquè, malgrat que l'acció transcorre entre Egipte i Síria, ens narra uns fets determinants per a la (futura) civilització occidental: la consolidació de l'Església com a part de les institucions de poder.

Ja el pròleg, part de la ficció de la novel·la, ens avisa que el contingut del llibre és la traducció d'uns rotlles escrits en siríac que van ser trobats a les ruïnes d'un monestir cristià, prop d'Alep. L'autor dels rotlles va ser un monjo-metge anomenat Hipa, que ens explica part de la seva vida.

Així sabem que Hipa (nom eclesiàstic que adopta el monjo autor dels rotlles) va néixer a Egipte, va ser criat pel seu oncle i que va iniciar la vida monacal a Ajmin i Nag Hammadi (on curiosament van ser trobats uns textos cristians apòcrifs). Hipa és un personatge inquiet i turmentat i la seva recerca de coneixement el fa arribar a Alexandria amb 20 anys. Allà hi roman tres anys fins que assisteix a l'assassinat d'Hipàtia, a mans dels cristians de la ciutat que tenien com a líder al patriarca Ciril. Aquest fet trasbalsa a Hipa, que va quedar captivat per la saviesa d'Hipàtia en assistir a una de les lliçons que ella impartia, i abandona la ciutat per anar cap a Jerusalem. Durant el camí adopta el nom pel qual el coneixem, com a homenatge a la filòsofa assassinada.

A Jerusalem Hipa coneix a Nestori, amb qui ràpidament empatitza, tant que deixa la ciutat per instal·lar-se al monestir sirià on escriu els rotlles, amb la intenció d'estar més a prop d'Antioquia, ciutat on viu Nestori fins que és nomenat Patriarca de Constantinoble.

Durant tota la seva vida es veu envoltat pels conflictes interns de l'església, amb diferents faccions enfrontades i que alhora combaten als pagans dels territoris on s'estableixen. Hipa coneix bé aquesta violència, no només per ser testimoni de la mort d'Hipàtia, sinó que també la ha viscuda a la seva pròpia família. La novel·la acaba poc després del concili d'Efes on es produeix l'excomunicació de Nestori, quant Hipa té uns quaranta anys, ha escrit i amagat els rotlles i deixa el monestir per a cercar a la Marta, la noia de qui s'ha enamorat.

I qui és l'Azazel del títol? Doncs una mena de veu de la consciència que Hipa identifica amb el diable i que l'impulsa a escriure els rotlles i a fer-ho sense embuts, explicant tots els fets violents a què ha assistit i els pecats que ha comès, per donar-nos una visió més realista dels primers anys del cristianisme.

Una bona novel·la que ens dóna un punt de vista diferent dels primers segles de la nostra era. Alguns dels fets narrats els  podem veure a la pel·lícula Agora d'Alejandro Amenábar. Val a dir que l'autor no va poder evitar la polèmica i va ser durament criticat per l'Església Copta (més detalls aquí).

Els incendis de Damasc, de Zakaria Tàmer

Títol: Els incendis de Damasc

Autor: Zakaria Tàmer

Editorial: Lleonard Muntaner Editor

Any d'edició: 2008

Aquest llibre és un recull de contes i relats de l'escriptor sirià Zakaria Tàmer, considerat com un dels millors autors en llengua àrab. Les 278 pàgines del llibre contenen 30 relats, d'extensió molt variada, des d'una pàgina (L'amor) fins a les quaranta (El beduí).

Molts dels relats tenen lloc a l'imaginari barri d'Al Saadi i alguns d'ells semblen estar relacionats. Val a dir que tots els relats tenen una base realista, però oscil·len entre un "realisme brut", ple de violència i sordidesa, fins a un "realisme màgic", apareixent elements onírics i figuratius que, sovint, m'han desconcertat. A vegades hi ha elements que semblen extrets de "Les mil i una nits". Hi ha uns quants temes recurrents com la pobresa, el classisme, la política, l'honor, la família, la repressió i la violència de tota mena, sobretot la violència cap a les dones.

Com acostuma a passar en aquest tipus de llibres, alguns relats m'han agradat més que d'altres. En destacaria els següents:

- El jardí, el primer relat  del llibre, o com el passeig d'una parella esdevé un malson. Un cop de puny a l'estómac només de començar.

 - La bandera negra i La mort de Cabells Negres, dos relats que són dues cares de la mateixa història, un assassinat per honor.

- El barri de Saadi, de fet són tres històries curtes protagonitzades per uns nens d'aquest barri.

- Visquin les cireres oblidades, en què els habitants d'un poble pobre intenten que un ministre fill de la localitat els ajudi.

-Una dona sola, on una dona recorre a l'ajuda d'un xeic per evitar que el seu marit es casi per segona vegada.

En resum, una molt bona lectura que ens mostra un món dur, violent i masclista. L'única "pega" és la utilització dels elements "fantàstics", que sorprenen i deixen fora de joc, demanant fer un esforç extra durant la lectura.