Arenas de Arabia, de Wilfred Thesiger

Títol: Arenas de Arabia

Autor: Wilfred Thesiger

Editorial: Círculo de lectores - Península

Any d'edició: 1999

Wilfred Thesiger, l'últim explorador segons Manuel Leguineche, era fill d'un diplomàtic britànic destinat a Abissínia (actual Etiòpia), on neix. En fer nou anys, la família l'envia cap a Anglaterra per educar-lo a les escoles més elitistes però resulta que s'avorreix sobiranament i només vol tornar a l'Àfrica, cosa que aconsegueix el 1933, ja que és convidat a la coronació de Haile Selassie. Des d'aquest moment, Thesiger comença un seguit d'exploracions per les regions més inhòspites i desconegudes d'aquella part d'Àfrica, com la regió habitada pels àfars, fins a la Segona Guerra Mundial, moment en què s'incorpora a files i serveix al Sudan i a Síria.

Un cop acabada la guerra, Thesiger rep la proposta d'investigar l'existència al sud de la Península Aràbiga de zones d'alimentació de les llagostes que assolen la banya d'Àfrica. Delerós per explorar una zona on gairebé cap occidental ha estat mai, Thesiger accepta i aquesta investigació el porta a passar gairebé cinc anys al voltant del Rub al-Khali, el quadrant buit o, com es coneix entre les tribus locals, les arenes.

Aquests cinc anys passats explorant el gran desert d'Aràbia (els millors de la seva vida segons diu l'autor al pròleg) són la part principal d'aquest llibre, que és alhora un llibre de viatges, d'exploració, d'història i d'antropologia. Thesiger fa un total de cinc viatges que el porten pels actuals països del Iemen, Oman, Aràbia Saudita i Emirats Àrabs, sempre acompanyat per uns quants beduïns, vivint com ells i travessant una regió molt diferent de l'actual i on el sistema de tribus era la llei dominant. Així doncs es troba algunes vegades beneficiat, a vegades perjudicat per les rivalitats existents entre els grups tribals i els difícils equilibris per mantenir la pau entre ells.

Thesiger es mostra com un detractor de la modernitat que portarà la incipient explotació petroliera a la zona perquè suposarà la fi d'un estil de vida, la dels beduïns, que entén únic i que admira i això li provoca un desassossec que traspua algunes parts del llibre.

Un llibre d'allò més recomanable, amb il·lustracions, mapes i algunes fotografies fetes per l'autor. Val a dir que Thessiger fa fer centenars de fotografies durant els seus viatges (es poden veure aquí).

Els àrabs del mar, de Jordi Esteva

Títol: Els àrabs del mar

Autor: Jordi Esteva

Editorial: Brau Edicions

Any d'edició: 2008

El subtítol del llibre ens dóna més informació: Seguint l'estela de Simbad: dels ports d'Aràbia a l'illa de Zanzíbar. Així doncs, queda clar que és un llibre de viatges però, segons el meu parer, aquesta etiqueta es queda curta perquè, si bé la base del llibre són dos viatges fets per l'autor, el contingut va molt més enllà.

El llibre està dividit en dos blocs, un per cada viatge. El primer viatge va ser el 1977, inicialment al sud del Sudan, el que actualment és Sudan del Sud, amb la intenció de fer algun reportatge sobre el dinkes. Un cop allà, l'autor canvia d'idea i comença a pensar en un nou projecte que l'atrau molt més: trobar les pistes dels àrabs del mar. I qui són aquests àrabs del mar? Doncs els que apareixen a les pel·lícules de Simbad que l'autor va veure de nen a l'improvisat cinema d'estiu del poble on estiuejava, és a dir, aquells pobles de la península aràbiga que en lloc de travessar deserts a lloms de camells i dromedaris guiant caravanes van llençar-se a navegar per l'oceà Índic, aprofitant-se del seu coneixement del cicle monsònic. D'aquesta manera, aquests àrabs van establir un imperi comercial des de les costes de l'Àfrica Oriental fins a la Xina, passant per l'Índia. La recerca d'aquests àrabs el porta fins a Suakin i d'allà al Iemen del Nord, per tornar al Sudan i acabar a Egipte.

Per diferents circumstàncies, el projecte queda aturat i l'autor el reprèn el 2002, any en què fa el segon viatge i es trasllada al Soldanat d'Oman, la suposada pàtria de Simbad, per seguir la recerca dels àrabs que vivien del mar. Per fer-ho, visita els ports més importants del país (Mascat, Sohar i Sur), la ciutat de Salalah, al sud del país, i Kumzar, a la península de Musandam, porta de l'estret d'Ormuz. Durant la seva estada, l'autor parla amb antics mariners, entre ells un membre de la tripulació del Sohar, rèplica d'un dhow del segle XIX utilitzat pel britànic Tim Severin per navegar des del Sultanat fins a la Xina, i constata la força vinculació que hi ha entre aquests homes i la costa de l'Àfrica Oriental, que és la següent destinació. Allà visita Mombasa, Zanzíbar i Pemba, entre altres llocs, on encara avui dia es troben restes de l'imperi comercial creat pels omanites (com es veu a Paraiso, d'Abdulrazak Gurnah). Val a dir que l'autor té una certa planificació del viatge però s'adapta contínuament a les situacions i a les persones que troba, cosa que li permet visitar llocs i conèixer gent molt interessant i això dóna una visió molt més àmplia d'aquesta part de món.

Abans he dit que considerar aquest llibre com un llibre de viatges no li fa justícia perquè és molt més. L'autor parla i visita algunes de les restes de les civilitzacions més antigues del món (el bíblic regne de Sabà, la pressa de Marib o les tombes de Bat) però també parla de la història més recent de la zona, de les llengües que encara avui es parlen a algunes zones d'Oman i sobretot de la gent, una gent que ha canviat el seu mode de vida en poc temps. Si la nostra Mediterrània és una cruïlla de civilitzacions des de fa molt de temps, els monsons van convertir l'Índic en una veritable autopista per a tota mena d'intercanvis i els àrabs del mar en van ser els usuaris més avantatjats.

Vull aclarir que fa temps que coneixia aquest llibre però no el vaig comprar al seu moment. L'he adquirit fa poc i, com que conec una mica el Golf Pèrsic, tenia molts punts per agradar-me. M'ha semblat un llibre dens a vegades (molta informació) però completament excepcional. Jordi Esteva passa a la llista d'autors a seguir.