Ese olor, de Sonallah Ibrahim

 

 

Títol: Ese olor
Autor: Sonallah Ibrahim
Editorial: Libros de la Ballena
Any d'edició: 2014

Agafo una de les frases que hi ha a la coberta posterior del llibre que copsa molt bé la temàtica d'aquest llibre: 

 

«Què queda a la vida d'un home després de la presó i la tortura?»

 

I és que el llibre va d'això, d'un home, de qui no en sabem el nom ni els motius de l'empresonament, que surt de la presó. Assistim al moment de l'alliberament i com intenta adaptar-se a la nova situació de llibertat, voltant per El Caire i visitant amics i familiars. Compartim la seva confusió i sentim l'opressió que li provoca la ciutat. Tot això sota vigilància policial, perquè cada dia un policia el visita per a verificar que és a casa a l'hora que li han dit (el protagonista té prohibit sortir de casa a la nit). Val a dir, que l'obra és completament autobiogàfica, ja que Ibrahim va ser empresonat el 1959 durant 5 any, a causa de la seva militància comunista.

 

Ese olor és un llibre trencador per varis motius. D'una banda, per la seva brevetat (poc més de 50 pàgines) i d'altra banda, per l'estil, no hi ha diàlegs, tot està integrat a la narració, que també inclou els records del protagonista (en diferencien per estar en lletra cursiva).  A més, poc després de la seva publicació el 1966, l'obra va ser segrestada pel govern egipci i en van circular ben pocs exemplars.

 

Vull destacar l'epileg d'aquesta edició, que de fet va ser el pròleg de l'edició marroquina, pel seu valor informatiu. En ell, Ibrahim explica l'afer del segrest del llibre, d'alguns escriptors egipcis i com s'ha arribat a la versió que s'edita, degut a la pressió dels editors que no veien bé publicar un llibre tan curt. 

Entre la novel·la, l'epileg i el pròleg de l'edició espanyola, aquest llibre té unes 100 pàgines, que és llegeixen d'una volada i que et deixen amb una sensació desagradable degut a la situació del protagonista.

 

Barriendo el sol de los tejados, de Hanan al-Shaykh

Títol: Barriendo el sol de los tejados
Autor: Hanan al-Shaykh
Editorial: Ediciones del Bronce
Any d'edició: 2001

Una ràpida ullada a l’entrada de la viquipèdia dedicada a l’escriptora Hanan al-Shaykh ens indica de seguida el principal tema que caracteritza la seva obra: una ferotge crítica al paper atorgat a la dona a la societat musulmana actual, a causa del sistema patriarcal i la tradició, entre d’altres.

Barriendo en sol de los tejados (gran títol) és una antologia de contes, 17 concretament, amb un tret comú: tots els contes tenen protagonistes femenines. A tots aquests relats se’ns mostra la complexitat social del món àrab des del punt de vista femení i es fa palès el contrast entre la cultura àrab i l’occidental, la modernitat i la tradició, la infantesa i la maduresa i la influència de la religió i la superstició a la vida quotidiana.

Els contes que més m’han agradat:

• El país de los sueños, on una missionera danesa veu com el Iemen capgira totalment la seva vida. Una gran crítica al punt de vista que tenim els occidentals sobre certs països i cultures.

• Qut al-Qulub, també succeeix al Iemen, per la seva barreja de superstició i realitat, que dóna una solució complicada i imaginativa a un problema més mundà. 

• Barriendo el sol de los tejados, on una noia magrebina emigra a Londres i allà descobreix la vida lluny de casa, la llibertat sexual i la pròpia sexualitat.

• No quiero crecer, on els nens protagonistes veuen com el món dels adults acaba amb el seu món.

• Mis vacaciones, sobre una nena que acompanya un dia al seu pare, que és metge, a la feina i, com al conte anterior, topa amb la cruesa del món adult.

• El guardían de las vírgenes, sobre un nan que viu a un convent de monges de clausura.

Un bon llibre que m’ha descobert a una escriptora d’allò més interessant. Com sempre hi ha un gran inconvenient, els seus llibres estan descatalogats.

Cossos Celestes, de Jokha Alharthi

Títol: Cossos Celestes

Autor: Jokha Alharthi

Editorial: Editorial Les Hores

Any d'edició: 2020

Si cerqueu a l'autora a la xarxa, veureu que és d'Oman, un país al sud-est de la península aràbiga del qual es parla molt poc. Tanmateix, la història d'Oman durant el segle XX ens mostra com va passar d'una societat feudal fins a la modernitat actual i és aquesta transició la base de la novel·la. Cal tenir present que fins al 1970, any del cop d'estat del difunt soldà Qabus ibn Said, el país es regia per una taula de lleis medievals i tenia zones on els estrangers no podien accedir, com es pot llegir a Arenas de Arabia, de Thesiger.

Així doncs, el llibre ens explica les vides de tres germanes del poble de l'Awafi, la Maia, l'Asmà i la Khaula, però també la de l'Abdul·lah, el marit de la Maia, l'Azzan, el pare de les germanes, en Suleiman, pare de l'Abdul·lah, i alguns altres parents i persones properes entre els quals destaca la Zarifa, l'esclava (a mitjan segle XX!!) preferida d'en Suleiman.

A base de capítols breus, cadascun d'ells centrat en un protagonista diferent, la narració fa salts endavant i endarrere en el temps per explicar-nos els efectes de la modernització del país i altres fets importants de la història contemporània d'Oman, com el tractat de Seeb, la guerra del Jàbal Akhdar o la guerra de Dhofar, sobre les famílies i les gents de l'Awafi, que passa de ser un llogaret aïllat i  dominat per un senyor feudal que té súbdits i esclaus, a un poble modern, però d'on la gent marxa per viure a la ciutat o a l'estranger. La transició no és senzilla i la lluita entre tradició i modernitat afecta a tothom, tant materialment com, diguem-ne, moralment.

Aquesta novel·la és una teranyina molt ben feta, cada protagonista va teixint el seu fil i només veient el conjunt copsem la totalitat de la història. Una meravella de llibre.

Finalment, un doble agraïment a l'editorial Les Hores pel molt lloable fet d'editar novel·la àrab contemporània i, a més a més, d'una autora completament  desconeguda d'un país gairebé desconegut.

Oro en polvo, d'Ibrahim al-Koni

 

Títol: Oro en polvo

Autor: Ibrahim al-Koni

Editorial: Galaxia Gutenberg.

Any d'edició: 1999

Si abans de seguir llegint feu un cop d'ull a la (molt breu) entrada de la Viquipèdia sobre l'autor, trobareu les claus que defineixen aquesta novel·la: desert del Sàhara, tuareg, realisme màgic i faulista sufí.

Realment Oro en polvo és una novel·la molt diferent d'altres que he comentat en aquest bloc. Per començar, passa al desert del Sàhara, a una zona per on passen les caravanes de camells entre les muntanyes Tibesti, la Hamada al hamra (l'hamada vermella) i les muntanyes Aïr. El protagonista és l'Ojayyed, fill d'un noble tuareg, a qui regalen un poltre de mehari (dromedari) excepcional perquè és blanc i negre i entre l'home i la bèstia es crea un vincle tan fort que en determinarà el destí d'ambdós.

Així el dromedari acompanya a en Ojayyed a tot arreu fins que l'animal agafa la sarna i la curació d'aquesta malaltia és l'inici de les desgràcies de tots dos. Seguint els consells del venerable Musa, que barregen sufisme amb superstició, van a la recerca d'una herba màgica-medicinal per guarir l'animal. Durant el camí, l'Ojayyed fa una promesa a una estela de la deessa Tanit (adorada des de l'època dels cartaginesos) però, per diferents motius, oblida complir-la i acabarà culpant de les seves desgràcies a aquest oblit.

 

Un cop guarit el dromedari, l'Ojayyed es casa, sense el consentiment del seu pare que volia una altra dona per al seu fill amb l'objectiu mantenir el lideratge de la tribu, i té un fill. Però estem a la segona dècada del segle XX i la situació en aquest racó del desert no és fàcil: al nord, els italians han envaït Líbia i des del sud, altres tribus es dediquen a assaltar i robar als pobladors de la zona. Per tal d'aconseguir menjar, Ojayyed entrega en penyora al dromedari a un parent de la seva dona, però quan intenta recuperar-lo, es troba que el parent vol que es divorciï de la seva dona per casar-s'hi ell. En Ojayyed finalment accepta i rep en compensació una mica de l'or en pols del títol. Serà una menció feta per un pastor sobre aquest or en pols el que provocarà el tràgic final de la parella, després que en Ojayyed mati al parent de la seva dona.

Com ja he comentat, és una novel·la atípica, pel to de faula que té i aquesta barreja d'elements místics amb reals, però està escrita d'una manera molt evocadora, deixant anar petites píndoles de la saviesa adquirida pels pobles del Sàhara, que la fa irresistible.

Història d'una ciutat: una infantesa a Amman, d'Abdelrahman Munif

Títol: Història d'una ciutat: una infantesa a Amman

Autor:  Abdelrahman Munif

Editorial: Proa

Any d'edició: 1996

Permeteu-me que, com a introducció, faci servir part del text de la contraportada del llibre perquè trobo que copsa molt bé l'esperit d'aquesta obra:

Una ciutat no és només un terreny, per molt que se'n puguin descriure detalls, ni és aigua ni terra ni arbres, per molts que n'hi hagi o es puguin imaginar. Una ciutat tampoc no es limita a les persones que hi viuen, tot i que són elles les que li donen forma i caràcter. Una ciutat són múltiples i diverses formes de vida, són llocs, gent, arbres, la flaire de la pluja, i també la pols. És el temps en si mateix, però en moviment. Una ciutat és la manera que la gent té de veure les coses, la seva manera de parlar, els somnis i les decepcions que hi ha viscut. El plor de comiat dels que n'han marxat, el somrís amb què són rebuts els que hi tornen.

El context històric queda clarament definit per l'autor a l'epíleg:

Els anys quaranta van començar amb la Segona Guerra Mundial i van acabar amb la primera guerra àrab-israeliana. Entre els dos conflictes, la gent d'Amman va patir molt.

Abdelrahman Munif neix a Amman, la capital de Jordània i veritable protagonista del llibre, el 1933 i ens explica la història de la ciutat fins al final de la dècada del 40. Per començar ens trobem que Amman era una ciutat petita, gairebé un llogaret, que va rebre un impuls molt important el 1878, quan el govern otomà hi instal·la una colònia de circassians. La ciutat va creixent, però a l'època que ens narra el llibre encara no s'ha desenvolupat completament i està sota el mandat britànic.

L'autor barreja l'evolució històrica de la ciutat amb els seus records i la seva família, destacant molt l'àvia, que sempre ha viscut a Bagdad on encara hi té parents. Així anem descobrint les escoles i madrasses, els hospitals, els diferents barris i els seus habitants, els socs i les mesquites, i tota la diversitat humana que hi vivia, fent esment especial a alguns personatges i fets històrics importants, i aquest és el principal problema que m'ha creat aquest llibre: el meu desconeixement de molts d'aquests successos. 

El patiment que s'esmenta a l'epíleg es fa palès al llarg de tot el llibre. Hi ha un patiment físic o material perquè la Segona Guerra Mundial, tot i que no afecta directament a la ciutat, va generar escassetat de productes als mercats.

Tanmateix, el veritable patiment és el de la manca de lideratge polític perquè la gent es mostra completament perduda, sense rumb. El paper dels àrabs durant la Segona Guerra Mundial es comenta molt, ja que molts àrabs donen suport a les forces de l'Eix perquè, d'una banda, l'enemic comú d'àrabs i nazis són les forces colonials que dominen la zona (anglesos i francesos) i, d'altra banda, perquè veuen amb molta preocupació la migració jueva a la Palestina  britànica.

Un cop acabada la guerra, Jordània assoleix la independència i els moviments polítics, que fins ara romanien, més o menys, a l'ombra, intenten fer-se un lloc. Veiem com islamistes, comunistes, nacionalistes i d'altres grups s'organitzen, es desacrediten els uns als altres, convoquen manifestacions i intenten captar seguidors. Malgrat tot, hi ha una preocupació comuna a tots i que no saben com afrontar: Palestina i els jueus que hi arriben sense aturador. Tots aquests fets porten a la desfeta de la primera guerra àrab-israeliana.

Al ser un llibre amb un elevat component històric, el desconeixement de part del context fa que, a vegades, costi entendre de què o de qui es parla però és un impediment fàcilment superable usant un cercador i que no impedeix gaudir de la resta de la narració. És un llibre interessantíssim, que explica moltes coses (algunes més actuals del que es pot pensar) i Abdelrahman Munif és un autor a qui caldrà llegir més.

Acudits per a milicians, de Mazen Maarouf

Títol: Acudits per a milicians

Autor: Mazen Maarouf

Editorial: Navona (en català) - Alianza (en castellà).

Any d'edició: 2019

Començo aquest la lectura d'aquest llibre fa cosa d'un mes i mig. Em resultava molt atraient per ser un autor desconegut per a mi i per la seva biografia: nascut a Beirut, fill d'una família de refugiats palestins, actualment viu a Islàndia. Per posar-me en context, llegeixo algunes entrevistes a l'autor perquè va ser un dels participants al festival MOT. També trobo comentaris d'allò més elogiosos i entusiàstics a alguns mitjans (només cal cercar una mica) i tothom en destaca el sentit de l'humor que traspua a través dels relats que conformen aquest llibre (humor negre, humor absurd, humor surrealista,...) i que permet fer més suau les duríssimes situacions que explica per què es parla de la guerra civil libanesa. Així doncs, vaig iniciar la lectura amb grans expectatives.

Vaig acabar el llibre fa tres setmanes i des de llavors la meva perplexitat és absoluta: sóc incapaç de dir si m'ha agradat o no... Hi ha coses que sí i coses que no. Per començar, és un llibre de relats (14 exactament) i com acostuma a passar, alguns m'han agradat i sorprès més que altres. Alguns, directament, no els he entès.

Entre els que més han agradat en destaco Matador, En Juan i l'Ossa, Una cortina i El portafeixos. Cal esmentar, per sorprenent, el contingut taurí dels dos primers, cosa que no esperava trobar.

Entre els que no he entès hi ha el titulat Un cine.

La resta de relats es mouen en aquell terreny poc clar de l'«està bé»; tanmateix alguns tenen elements que els fan destacar (Acudits per a milicians, Galetes o L'aquari).

Tot i això, sempre és d'agrair l'edició de llibres com aquest, que ens permeten acostar-nos a nous autors.

Arenas de Arabia, de Wilfred Thesiger

Títol: Arenas de Arabia

Autor: Wilfred Thesiger

Editorial: Círculo de lectores - Península

Any d'edició: 1999

Wilfred Thesiger, l'últim explorador segons Manuel Leguineche, era fill d'un diplomàtic britànic destinat a Abissínia (actual Etiòpia), on neix. En fer nou anys, la família l'envia cap a Anglaterra per educar-lo a les escoles més elitistes però resulta que s'avorreix sobiranament i només vol tornar a l'Àfrica, cosa que aconsegueix el 1933, ja que és convidat a la coronació de Haile Selassie. Des d'aquest moment, Thesiger comença un seguit d'exploracions per les regions més inhòspites i desconegudes d'aquella part d'Àfrica, com la regió habitada pels àfars, fins a la Segona Guerra Mundial, moment en què s'incorpora a files i serveix al Sudan i a Síria.

Un cop acabada la guerra, Thesiger rep la proposta d'investigar l'existència al sud de la Península Aràbiga de zones d'alimentació de les llagostes que assolen la banya d'Àfrica. Delerós per explorar una zona on gairebé cap occidental ha estat mai, Thesiger accepta i aquesta investigació el porta a passar gairebé cinc anys al voltant del Rub al-Khali, el quadrant buit o, com es coneix entre les tribus locals, les arenes.

Aquests cinc anys passats explorant el gran desert d'Aràbia (els millors de la seva vida segons diu l'autor al pròleg) són la part principal d'aquest llibre, que és alhora un llibre de viatges, d'exploració, d'història i d'antropologia. Thesiger fa un total de cinc viatges que el porten pels actuals països del Iemen, Oman, Aràbia Saudita i Emirats Àrabs, sempre acompanyat per uns quants beduïns, vivint com ells i travessant una regió molt diferent de l'actual i on el sistema de tribus era la llei dominant. Així doncs es troba algunes vegades beneficiat, a vegades perjudicat per les rivalitats existents entre els grups tribals i els difícils equilibris per mantenir la pau entre ells.

Thesiger es mostra com un detractor de la modernitat que portarà la incipient explotació petroliera a la zona perquè suposarà la fi d'un estil de vida, la dels beduïns, que entén únic i que admira i això li provoca un desassossec que traspua algunes parts del llibre.

Un llibre d'allò més recomanable, amb il·lustracions, mapes i algunes fotografies fetes per l'autor. Val a dir que Thessiger fa fer centenars de fotografies durant els seus viatges (es poden veure aquí).