Història d'una ciutat: una infantesa a Amman, d'Abdelrahman Munif

Títol: Història d'una ciutat: una infantesa a Amman

Autor:  Abdelrahman Munif

Editorial: Proa

Any d'edició: 1996

Permeteu-me que, com a introducció, faci servir part del text de la contraportada del llibre perquè trobo que copsa molt bé l'esperit d'aquesta obra:

Una ciutat no és només un terreny, per molt que se'n puguin descriure detalls, ni és aigua ni terra ni arbres, per molts que n'hi hagi o es puguin imaginar. Una ciutat tampoc no es limita a les persones que hi viuen, tot i que són elles les que li donen forma i caràcter. Una ciutat són múltiples i diverses formes de vida, són llocs, gent, arbres, la flaire de la pluja, i també la pols. És el temps en si mateix, però en moviment. Una ciutat és la manera que la gent té de veure les coses, la seva manera de parlar, els somnis i les decepcions que hi ha viscut. El plor de comiat dels que n'han marxat, el somrís amb què són rebuts els que hi tornen.

El context històric queda clarament definit per l'autor a l'epíleg:

Els anys quaranta van començar amb la Segona Guerra Mundial i van acabar amb la primera guerra àrab-israeliana. Entre els dos conflictes, la gent d'Amman va patir molt.

Abdelrahman Munif neix a Amman, la capital de Jordània i veritable protagonista del llibre, el 1933 i ens explica la història de la ciutat fins al final de la dècada del 40. Per començar ens trobem que Amman era una ciutat petita, gairebé un llogaret, que va rebre un impuls molt important el 1878, quan el govern otomà hi instal·la una colònia de circassians. La ciutat va creixent, però a l'època que ens narra el llibre encara no s'ha desenvolupat completament i està sota el mandat britànic.

L'autor barreja l'evolució històrica de la ciutat amb els seus records i la seva família, destacant molt l'àvia, que sempre ha viscut a Bagdad on encara hi té parents. Així anem descobrint les escoles i madrasses, els hospitals, els diferents barris i els seus habitants, els socs i les mesquites, i tota la diversitat humana que hi vivia, fent esment especial a alguns personatges i fets històrics importants, i aquest és el principal problema que m'ha creat aquest llibre: el meu desconeixement de molts d'aquests successos. 

El patiment que s'esmenta a l'epíleg es fa palès al llarg de tot el llibre. Hi ha un patiment físic o material perquè la Segona Guerra Mundial, tot i que no afecta directament a la ciutat, va generar escassetat de productes als mercats.

Tanmateix, el veritable patiment és el de la manca de lideratge polític perquè la gent es mostra completament perduda, sense rumb. El paper dels àrabs durant la Segona Guerra Mundial es comenta molt, ja que molts àrabs donen suport a les forces de l'Eix perquè, d'una banda, l'enemic comú d'àrabs i nazis són les forces colonials que dominen la zona (anglesos i francesos) i, d'altra banda, perquè veuen amb molta preocupació la migració jueva a la Palestina  britànica.

Un cop acabada la guerra, Jordània assoleix la independència i els moviments polítics, que fins ara romanien, més o menys, a l'ombra, intenten fer-se un lloc. Veiem com islamistes, comunistes, nacionalistes i d'altres grups s'organitzen, es desacrediten els uns als altres, convoquen manifestacions i intenten captar seguidors. Malgrat tot, hi ha una preocupació comuna a tots i que no saben com afrontar: Palestina i els jueus que hi arriben sense aturador. Tots aquests fets porten a la desfeta de la primera guerra àrab-israeliana.

Al ser un llibre amb un elevat component històric, el desconeixement de part del context fa que, a vegades, costi entendre de què o de qui es parla però és un impediment fàcilment superable usant un cercador i que no impedeix gaudir de la resta de la narració. És un llibre interessantíssim, que explica moltes coses (algunes més actuals del que es pot pensar) i Abdelrahman Munif és un autor a qui caldrà llegir més.