Miramar, de Naguib Mahfuz

Títol: Miramar

Autor: Naguib Mahfuz

Editorial: Laia

Any d'edició: 1989

L'escriptor egipci Naguib Mahfuz és l'únic premi Nobel de literatura en llengua àrab, guardó que va rebre el 1988 i se'l considera el novel·lista més gran en aquesta llengua.

Aquest llibre resulta ser una mena de rara avis a la seva obra perquè Mahfuz abandona el seu escenari habitual, El Caire, i situa l'acció a Alexandria, durant els anys 60. El títol no és res més que el nom d'una pensió-casa d'hostes que ha conegut temps millors, d'Alexandria, regentada per Madame Mariana, una grega que sempre ha viscut a la ciutat. A la pensió hi conviuen els personatges de la novel·la. D'una banda, dos homes grans (Amer Uagdi, un vell periodista, i Tolba Bei Marzuq) i tres joves (Hosni Al·lam, Mansur Bahi i Sarhan el Beheiri), que arriben més tard. A més d'aquests homes i de la propietària de l'establiment, hi ha una dona, la Zohra, una camperola que ha fugit d'un casament pactat i que fa de minyona a la pensió.

Tots els personatges són a la pensió per diferents motius i amb diferents objectius. Mentre que Amer i Tolba Marzuq, que representen la societat egípcia que va participar de la Revolució del 1919, busquen un lloc tranquil on viure, els joves són la nova generació i volen fer-se un lloc a la societat, cadascun d'ells a la seva manera: Hosni és fill d'una família important de Tanta, viu la vida al límit, recorrent amunt i avall la ciutat amb el seu cotxe, sempre acompanyat d'una dona diferent, i vol ser un home de negocis; Mansur treballa a la ràdio estatal, té un germà que és un càrrec important de la Policia i està bojament enamorat de la dona d'un pres polític; i Sarhan és un petit terratinent que treballa com a comptable a una fàbrica tèxtil i vol fer-se ric amb un robatori.

I al mig de tots ells, hi ha Zohra, la minyona analfabeta que decideix aprendre a llegir i escriure per poder trobar una feina millor i que esdevé l'objecte de desig dels tres joves, amb conseqüències desastroses per a tots ells.

Una novel·la curta, de cinc capítols, el segon, tercer i quart estan narrats per cadascun dels tres joves, i el primer i l'últim, per Amer, com un pròleg i un epíleg, que val molt la pena. És la primera novel·la de Naguib Mahfuz que llegeixo i n'hi haurà més.