Hezbolá le desea feliz cumpleaños, de Neil MacFarquhar

Títol: Hezbolá le desea feliz cumpleaños - Encuentros inesperados en Oriente Próximo.

Autor: Neil MacFarquhar

Editorial: Turner Libros

Any d'edició: 2010

El primer que s'ha de dir és que el títol té molt 'ganxo' (que un partit amb una branca considerada terrorista et feliciti pel teu aniversari no passa sovint) però no fa referència al contingut real del llibre, que queda molt millor expressat en el subtítol.

Anem a pams, Neil MacFarquhar és un periodista nord-americà que ha estat molts anys al Pròxim Orient però la seva relació amb el món àrab ve de molt abans perquè de nen va viure uns quants anys a Líbia, país on treballava el seu pare, un enginyer de l'ESSO. Ara bé, com passa molt sovint, fins i tot avui en dia, un occidental pot viure a un país àrab i no tenir cap relació (o ben poca) amb la població local i desconèixer completament la cultura local. Això va crear en el jove Neil una sensació de deute que el va portar a fer-se periodista, estudiar l'idioma i la cultura àrabs i anar a treballar a la zona.

Durant els tretze capítols d'aquest llibre, que és molt dens (377 pàgines atapeïdes d'informació i amb lletra petita), l'autor analitza diversos aspectes de la societat àrab en general i, de manera més acurada, la situació política i social d'alguns països i ho fa anant als llocs i parlant amb la gent.

Així l'autor ens parla, entre altres coses, de la Líbia gaddafista, de la importància de Hesbol·là al trencaclosques libanès, dels Germans Musulmans a Egipte, de la Jordània d'Abd-Al·lah (suposadament un dels països més reformistes), de la marginació dels xiïtes a Bahrain, del Marroc de Mohammed VI (i de la repressió del seu pare, Hasan II), de la Síria dels Al-assad (fent èmfasi en el fill, Bashar), del mercadeig de fàtues (un tema que desconeixia i que m'ha semblat increïble), de la vida surrealista a Aràbia Saudita (surrealista perquè els equilibris que cal fer per evitar tenir problemes porta a la societat a situacions absurdes) i del poder de la cadena de televisió Al Jazeera i la seva importància en la difusió de l'àrab estàndard.

A més a més, hi ha uns quants temes recurrents, com la política americana a la zona, la divisió entre sunnites i xiïtes, la manca de llibertat i de drets de la població, la pobresa i la corrupció generalitzades, la guerra d'Iraq, el poder de les tribus i clans per sobre dels estats, les forces policials i repressores que hi ha a molts d'aquests països i la religió, òbviament, perquè la religió arriba a tot arreu. 

El principal problema del llibre és que va sortir publicat en anglès el 2009, és a dir, abans de les Primaveres Àrabs i de les seves conseqüències (guerra a Síria, caiguda de Gaddafi a Líbia, manifestacions dels xiïtes a Bahrain, etc.). Això fa que el llibre s'hagi quedat un mica desfasat però, malgrat tot, constitueix una excel·lent visió del que és el món àrab actual i dels seus problemes que segueixen essent els mateixos. La veritat és que després de llegir pàgines i més pàgines sobre violència, misèria, repressió, dictadors i altres desastres que assolen el món àrab, sorprèn l'optimisme (moderat i condicionat) de l'autor sobre el futur de la regió.


PS1: sobre el títol, l'autor explica que va demanar una entrevista al líder d'Hesbol·là, Hassan Nasrallah, a través del servei de comunicació(!!!) de l'organització. Arran d'aquesta entrevista, cada any rebia un e-mail felicitant-li l'aniversari, cosa que, segons ell, demostrava la gran capacitat d'organització del grup, molt superior a la que tenien altres organitzacions, podríem dir, més respectables. Els resultats de les últimes eleccions libaneses li donen la raó, a parer meu.

PS2: com estudiant d'àrab que sóc (nivell més aviat baix, val a dir), la molt breu conversa mantinguda per l'autor amb un taxista cairota (vegeu la pàgina 103) m'ha enfonsat a la misèria...